Els Fars de Menorca

Tant per als amants i entesos com per als curiosos i desconeguts, la visita als fars de Menorca és sempre una experiència única. La seva contemplació és sempre un moment únic on s'entremesclen històries, sons i sabors del mar. La pau que ofereixen durant una posta de sol perfecta o la força que transmeten en dies de forta tempesta, sempre resistint per protegir els que s'han extraviat del seu camí, han inspirat a moltes persones a parlar sobre aquests edificis de vital importància per a la vida vinculada al mar. Fins i tot s'han escrit llibres sobre com la seva contemplació pot descobrir les claus de la comunicació:

"Un únic gran missatge [...] explicat de forma memorable, amb sentiment i convicció, [...] amb un llenguatge que connecti i que capti a la gent [...] serà aquell que recordaran sempre."
Ferrán Ramón-Cortés, L'illa dels 5 fars.

Far de Cap de Cavallería
​

És el segon far més antic, construït el 1857 sobre un penya-segat de 90 metres d'altura, al nord d'Es Mercadal. L'any anterior a la seva construcció hi va haver 8 naufragis a la costa nord. Actualment el seu funcionament està automatitzat a través d'energia elèctrica produïda per plaques solars i bateries. El feix de llum arriba fins a les 36 milles.

Far p d'Artrutxde Ca

Construït al 1858 a la costa sud de Ciutadella. Destaca la torre, de 36 metres d'alçada, amb franges horitzontals alternes blanques i negres, la casa del faroner i un pati tancat per paret de pedra. El 1968 la torre es va augmentar en 17 metres per sobre de la base construïda. Per l'estabilitat es van afegir els quatre nervis de formigó que són visibles en l'actualitat.

Far de l'Illa de l'Aire

Va ser el següent a erigir-se, el 1860, al municipi de Sant Lluís, enfront de Punta Prima. La seva feix es creua amb la referència lluminària del far d'Artrutx i es veu a 30 milles. Se situa a 52 metres sobre el nivell del mar i la torre té una alçada de 36 metres.

Far de Punta Nati

Va ser construït el 1913, a la costa nord de Ciutadella, després del fatídic naufragi del 'General Chanzy', en el qual va perdre la vida tota la tripulació i el passatge, excepte un únic supervivent. Va ser habitat fins la segona meitat del segle XX.

Far de Favàritx

És el far més modern, construït al nord de Maó el 1922, en un intent de frenar els repetits naufragis a la zona. Per a la seva construcció es van haver de transportar els materials en veler perquè el camí d'accés encara no existia. La torre, de 30 metres d'altura, està construïda amb ciment i pedres de la mar de la zona i la lluminària es veu a més de 26 milles de la costa. El paisatge de Favàritx representa míticament la fi del món i s'ha definit com un dels més sobrenaturals de Menorca.

Aquest cap solitari, assotat pels temporals de tramuntana, és un dels llocs geològicament més antics de l'illa. Entre les pissarres es poden trobar fòssils dels primers éssers que van habitar el lloc: crustacis i animalets marins de fa uns quants milers d'anys.

En aquest lloc flota una vibració especial que creix en les nits de lluna, quan les lloses de pissarra adquireixen un fascinant to platejat enmig de la soledat rocosa. No hi ha a Menorca altre paisatge com aquest, ja que la seva vibració és elevadora i positiva per a la inspiració artística.

Al final de la carretera que condueix al far, una gran esplanada rep l'aigua encharcada de passats temporals. Diu la tradició que les nits de lluna plena, si caminem per aquests bassals màgics, rebrem els efectes benefactors del satèl · lit i l'aigua del mar: força, energia i fertilitat.

Aquests són els 5 fars més coneguts i visitats, però el sistema de protecció de la costa no seria efectiu sense aquests 2:

• Radiofar de Sant Carles: construït sobre les ruines del Castell de Sant Felip. Va ser far des de 1852 fins a 1912, lluminària portuària fins a 1961 i des de llavors ha actuat com a radiofar, amb 12 metres d'altura i la llum es divisa des de 19 milles.
• Sa Farola: construït el 1860 a la bocana del port de Ciutadella. És l'últim dels fars que ha estat habitat. El focus arriba fins a les 10 milles. Se situa a 20,35 metres sobre el nivell del mar i la torre té 11 metres d'altura.

El Toro

El punt més alt de Menorca, a la localitat d'Es Mercadal (al centre de l'illa), és la muntanya de 'El Toro', amb 357.96 m. d'alçada. Es considera un dels millors miradors de Menorca, des d'allà es pot albirar tot el contorn de l'illa, especialment la zona nord i fins i tot en dies clars s'aprecia el sud-oest de l'illa veïna de Mallorca.

Al cim, a més de les vistes esmentades, trobem el Santuari de la Verge del Toro, construït al s. XVII sobre una església gòtica, a l'altar major es troba l'estàtua de 'La Verge de la Mare de Déu del Toro', patrona de Menorca. El segon diumenge de maig, Festivitat de la Mare de Déu del Toro, el Bisbe de Menorca celebra una solemne missa i 'beneeix els vents'.

Avui dia el Santuari està en mans de l'orde religiós franciscà de la Misericòrdia i està habitat per monges de clausura i és el centre espiritual i lloc de peregrinació.

El nom de la muntanya prové de l'àrab, 'Al Thor', que significa punt més elevat, cim o muntanya, tot i existir una llegenda, on la figura del bou ocupa un paper important. Segons narra la història, un furiós toro s'encarregava de protegir el cim de la muntanya, a la qual, atrets per una columna de llum, van decidir ascendir un grup de monjos. El bou en veure els crucifixos que portaven els monjos, es va amansir i els va guiar muntanya a dalt, obrint camí i vencent obstacles, el lloc es coneix com el 'Pas des Bou'.

Al cim també trobem un Crist, una petita versió del Crist Redemptor, una botiga de souvenirs i la 'Posada', avui en dia cafeteria-restaurant, amb una gran terrassa que ofereix unes vistes magnífiques.

Tant la pujada com l'entrada al Santuari són gratuïtes.

Diumenges i festius a les 11 del matí se celebren misses.

La Albufera d'Es Grau

​

L'Albufera des Grau va ser declarada Parc Natural en 1995 i és el nucli principal de la Reserva de la Biosfera de Menorca. L'Albufera forma un biòtop molt especial. Rep aigua de la pluja, dels torrents dels turons de la zona i de la mar formant un gran llac que cobreix unes 70 hectàrees. El seu valor ecològic és molt alt amb una gran varietat de flora i fauna autòctona. Està habitada per una gran quantitat d'espècies endèmiques com tortugues, sargantanes, àguila pescadora i aus migratòries com el flamenc, la garsa, etc. que troben aquí el seu lloc de pas entre Europa i Àfrica pel que va ser declarada Àrea Natural d'Especial Interès.

El petit poble mariner d'Es Grau va ser fundat per maonesos a principis de segle com a segona residència. A l'estiu i sobretot els caps de setmana, la platja és plena d'embarcacions. La platja és ideal per anar amb nens ja que les seves aigües no són molt profundes. Al poble hi ha diversos bars i petits restaurants.

Seguint fins al final de la platja, s'observa un camí des del qual s'arriba als penya-segats des d'on es pot observar en la distància el far de Favàritx i sobretot l'Illa d'en Colom, la major de les que envolten Menorca. Aquesta illa, habitada només per una subespècie endèmica de sargantana, té dues platges. La més allunyada, S'Arenal des moro, és de gran bellesa. Al segle XVIII els anglesos van utilitzar aquesta illa com a estació de quarantena i va ser utilitzada també pels espanyols fins que es va construir el llatzeret a l'Illa del Llazaret al port de Maó.

Hi ha un servei de trasllat des del moll des Grau per visitar les platges que a més fan recorreguts per altres zones del parc.

Barranc d'Algendar

​

Entre els barrancs notables per la seva grandiositat destaca el d'Algendar. Neix a les torrenteres de Santa Àgueda i s'Enclusa, i mentre avança cap al sud van unint-se a ell barrancs més petits i canals, fins a formar tot un complex recorregut de 10 quilòmetres que desemboca a Cala Galdana. Les seves parets rocoses de més de 80 metres d'alçada, les coves que s'obren en els seus racons i fonts que brollen tot l'any de les seves entranyes ho han fet un lloc tradicionalment fèrtil. Es calcula que al seu interior van arribar a viure més de 20 famílies, i probablement hi va haver una Almudaina musulmana.

Llegenda del Barranc d'Algendar

Les anomenades 'Cases del Bisbe' ens donaven l'entrada a la part central del barranc que, amb el pas del temps s'han omplert d'ecos i històries.És considerat com paratge estrany, perillós, guardador de fets extraordinaris igual que el secret racó de 'Es pas d'en Revull'. Diuen que Revull va ser un moro bandit de gran i rullada cabellera (d'aquí el seu nom) que després de robar fruites i gallines dels pagesos s'internava per les frondositats properes al petit torrent.

Una i altra vegada van intentar seguir les seves petjades, però en les entranyes d'aquest laberint d'ombres a penes hi ha possibilitat de seguir un rastre. Tan perfecte va ser l'amagatall del Revull que mai van aconseguir trobarlo.

Un dels llocs més màgics del barranc és la Cova Murada, una gruta que va estar molt de temps tancada per un mur de pedra. En el seu interior van aparèixer vestigis prehistòrics. Però sens dubte, el fet més suggestiu que habita aquesta cova és la llegenda de la Dama.

Diu la llegenda que un cabrer solia arribar-hi amb el seu ramat, asseient-se durant hores en una roca que hi ha més avall de la cova. Un dia, va veure amb sorpresa a una princesa que portava a les seves mans una pinta d'or. Com la dama no va dirigir la paraula al cabrer, aquest va preferir ignorar-la. Un cop més veuria el pastor a la dama esperant que ell li dirigís la paraula. Finalment, a la tercera, la misteriosa dona no va poder reprimir i li va preguntar al cabrer: 'Què prefereixes més, la dama o la pinta d'or? '. El pastor es va afanyar a contestar: 'La pinta d'or'. Furiosa, la dama li va llançar la pinta sentenciant: 'Seràs pobre tota la teva vida '. Tots aquests escenaris de llegenda conclouen bruscament. El viatge a través dels segles que suposa recórrer els camins embrancats d'Algendar es trunquen en arribar a la seva desembocadura: Cala Galdana. Platja on van tenir lloc molts desembarcaments de pirates.

Abans de la dominació islàmica, tota aquesta regió formava part de l'extensa possessió de Santa Anna. En arribar els Moros, van suprimir el 'Santa' i van batejar al riu que ve d'Algendar: Guad-al Ana. És a dir, el riu d'Ana. En aquests llocs encara es percep l'embruix dels barrancs amb les seves històries de coves i gegants, la seva naturalesa oculta en umbrosidad i un paisatge que encara posseeix racons per on sembla no haver passat el temps.

Cova d'Es Coloms

​

Sa Cova des Coloms és una enorme gruta natural oberta al penya-segat oriental d'Es Barranc de Binigaus. El seu sostre s'eleva fins als 24 metres d'altura, amb 110 metres de longitud i 15 d'amplada, a una enorme catedral natural. La veritat és que les seves dimensions fan que la figura humana resulti insignificant al seu interior.

Els tudons que van donar nom a aquesta catedral de les profunditats han desaparegut pràcticament perseguides pels caçadors. Precisament, des de sempre els menorquins l'han utilitzat per capturar aquestes curioses aus. També destaquen les importants poblacions de ratpenats, que juntament amb les molses i líquens que cobreixen les parets, ofereixen aquest aspecte tan misteriós de la gruta.

En aquest lloc va aparèixer un objecte votiu de l'època prehistòrica. Una banya de toro, símbol totèmic que ens recorda el culte a la fertilitat representat en l'antiguitat per la vaca. Fins i tot el toro com a animal acompanyant d'ànimes a l'altre món de les entranyes subterrànies.

No resulta estrany que els primers pobladors de Menorca escollissin aquesta impressionant cavitat natural com a lloc sagrat. Els prehistòrics adoraven les energies tectòniques, les forces subterrànies de la terra, el màxim exponent eren les coves. La caverna representava una doble simbologia,la fecunditat de l'úter matern i la gruta com a metàfora del viatge al més enllà. És a dir, la mitologia d'aquella cultura no podia concebre la vida sense la mort, ni la mort sense la vida.

La tradició diu que el destí es lliga o deslliga misteriosament en entrar a Sa Cova d'es Coloms. Si dues persones penetren alhora en aquesta cova, aviat es separaran una d'una altra. Per contra, si l'atzar reuneix en ella dues persones desconegudes, mai se separaran.

De Sa Cova des Coloms es pot creure gairebé tot. Que just en el solstici de primavera el sol penetri amb els seus raigs fins al fons de la gruta. Que hagi estat la mítica cova de la nimfa Calipso, des de la qual Ulises sospirava per la seva llunyana Ítaca. Que fos casa de gegants... la imaginació i l'espectacularitat d'aquest lloc accepten qualsevol hipòtesi.

Muntanya de Santa Àgueda

Per la seva posició és un immillorable punt de vigilància. És per això que els romans la van emprar com a establiment militar. Més endavant, el reducte seria utilitzat pels àrabs, que la van batejar com SEN AGAIZ, i on van construir un impressionant palau de defensa del qual només queden les ruïnes. Allà estiuejaven els caps moros al costat d'una cort de músics, pensadors, poetes i artistes del món musulmà. Quan van arribar els cristians, al comandament d'Alfonso III, aquest paradisíac estatge es va convertir en l'últim reducte de la resistència musulmana a Menorca, que no obstant això es va rendir sense grans batalles. A mans dels critians, els jardins, les belles torres i els passadissos del castell serien abandonats al pas del temps.

Llegenda de la Muntanya de Santa Àgueda

La contemplació de l'impressionant paisatge que es desplega davant els nostres peus, ens porta al terreny de la magia. Amagat entre les ruïnes diu la llegenda que es troba un tresor en forma de 'Vall d'or', un vedell daurat rescatat de la memòria bíblica o fins i tot de Merlín, ja que la tradició diu que porta clavada una espasa de poders sobrenaturals. Un tresor dipositat pels moros abans d'abandonar el lloc. Muntanya embruixada,envoltada de contes de fades, fonts miraculoses o forats sense fons, com 'Es Pou de s'Encantament'. Jeu la deessa muntanya protegint el nord de l'Illa.

Utilitzada com a lloc de peregrinació religiosa, moltes dones ascendien a la muntanya per invocar a Santa Àgueda, sanadora de les malalties del pit i en la falda guardava un llum de plata. La llegenda ens explica que aquesta 'llàntia' servia de protecció a mariners i pescadors, qui s'orientaven amb la silueta de la muntanya al mig del mar i a qui demanaven protecció per conjurar els perills de la tramuntana.

Sa Nitja

​

Aquest és un dels llocs més abrigats i segurs de la costa de tramuntana. El petit port de Sa nitja és llarg i estret i davant seu hi ha una petita illa que serveix de protecció.

Sa nitja està posseïda per la grandesa de l'escenari natural i la desolació de l'entorn, només habilitat per les cabres i una lleugera alfobra d'herba verda. No obstant això, allà dorm una ciutat desapareguda ,una vila enfonsada a la terra i el mar el nom va ser famós a tota la Mediterrània.

El gran cronista romà, Plini el Vell, quan descriu les ciutats de Menorca, fa referència a tres: Jammo (Ciutadella), Magona (Maó) i Sannicera. Fins i tot Pedro Martel, quan descriu l'illa de Jaume I durant la preparació de la conquesta per la Corona d'Aragó, cita el 'Port de Sereyna'. El mateix que apareix anotat a l'Atles català de 1375 com 'Senija'. Al llarg de la història, aquest lloc ha tingut diversos noms,depenent dels conqueridors que l'han utilitzat com a ciutat i lloc d'embarcament: Samnicera, Janissari, Sanisera, Senija, Sanitja...

Les troballes arqueològiques revelen que aquest assentament va ser fundat segurament pels fenicis o cartaginesos, que el convertiran en un important nucli urbà i mariner, amb edificacions defensives, temples i necròpolis. La prosperitat de Sa Nitja va augmentar amb la civilització romana, que va mantenir molt bé comunicat el port amb Alaior. Les restes trobades indiquen que l'enclavament romà es va desenvolupar des de l'època republicana fins al segle VI d.C., sent abandonat per les posteriors invasions i pirateries.

No gaire lluny d'allà, en les altures d'Es Pujol de Cavalleria, es troba, derruïda per un llamp, una taula, com a testimoni de que els pobladors prehistòrics també van considerar aquest lloc com un temple sagrat. Aquesta és la construcció megalítica més del nord de l'illa i l'única taula que es coneix orientada al nord. En el seu recinte va aparèixer una estatueta reproduint a un Mart guerrer. També trobem les restes d'un mur amb forma semicircular, que va poder ser, segons els arqueòlegs, un far disposa allà per indicar la situació dels embarcadors, antecessor del modern far que podem trobar avui dia.

Actualment, el visitant pot gaudir descobrint les restes de la necròpolis i de diverses cases, testimonis d'un passat d'esplendor, així com de l'austera bellesa del lloc, el primer en la història geològica de la illa en emergir del mar.

De fet, tota Sa Nitja és un paradís arqueològic per descobrir, tant els vestigis que poden observar actualment, com les restes que es troben en el fons del mar. El misteri d'aquesta ciutat mig submergida ha propiciat la creació de mites i llegendes al voltant d'aquest lloc.

Madó Alzina, antiga pagesa de Santa Teresa, va explicar la tradició a l'investigador Francesc Camps, segons la qual la verge del Carme existent a l'oratori d'aquesta finca procedia de l'antiga ciutat submergida, Ses Vilotes.

Una altra llegenda ens parla d'un bisbe, que per raons desconegudes va ser condemnat a mort. El van lligar a una cadena i el van arrossegar fins al fons del port, anomenat per això 'Es Canal de Sa Cadena'. Els antics del lloc, afirmaven que un dia, llaurant les terres, va aparèixer la cadena que va donar mort al bisbe. Ningú sap avui on es troba.

L'illa de Lazareto

Dins del port de Maó i situada just davant del bell port de Cales Fonts, la vista nocturna de l'illa de Lazareto evoca temps passats, com si d'una fortalesa medieval es tractés.Però la història real d'aquesta illa i la seva funció no tenen res a veure amb llegendes i faules. El que en realitat sembla la muralla d'un palau o castell no és més que un mur de set metres que,durant el s. XIX, va aïllar a centenars de navegants amb malalties i epidèmies com la pestanya que eren comuns a aquestes èpoques. En un temps en què les rutes marítimes eren el principal mitjà de transport i comunicació, va sorgir la necessitat d'adequar un lloc que, allunyat de la resta de la població, permetés exercir un control sanitari dels vaixells que arribaven a l'illa.

A l'interior dels murs, el recinte està dividit en tres zones; la primera, històricament, estava reservada per als tripulants dels vaixells amb epidèmia a bord. La segona albergava als navegants que tenien malalties no infeccioses i existia una tercera on anaven a parar els vaixells que arribaven a port amb algun malalt entre els seus tripulants. A principis del s. XX, el Llatzeret de Maó es tanca definitivament com a institució sanitària d'aïllament de persones i mercaderies destinant en l'actualitat com a residència d'estiu i punt de trobada de reunions científiques, trobades, congressos i simposis, entre els quals destaca l'Escola d'Estiu de Salut Pública, que aquest any celebra la seva XVIII edició. En la seva visita podem apreciar les sales i els instruments mèdics que s'utilitzaven al passat en un petit museu de medicina. A més del seu gran atractiu arquitectònic,tindrem l'oportunitat de gaudir d'unes vistes privilegiades al port de Maó. Per arribar fins l'illa on està el Lazareto de Maó, hem de prendre una embarcació que surt periòdicament de Cales Fonts.

Les fortaleses de Menorca

​

Aquells que hagin accedit a Menorca a través del port de Maó s'hauran adonat que 2 fortificacions militars custodien l'entrada:

A la riba sud, les restes de l'antic Castell de Sant Felip, van començar a construir a mitjans del s. XVI, sota dominació espanyola, però va ser ampliat en successives ocasions sota el domini britànic, donant-li el seu aspecte estrellat final, que des del cel encara pot observar-se. Durant un dels períodes de dominació espanyola, el rei Carles III va ordenar la seva demolició, per evitar que exèrcits invasors poguessin aprofitar del seu avantatge estratègic en cas de conquesta.

A la riba nord, es troba estratègicament situada la Fortalesa de la Mola. Denominada també Isabel II, en honor a la reina que la va manar construir a mitjans del segle XIX durant la dominació espanyola de l'illa, va tenir com a funció principal la de protegir l'entrada del port de possibles invasions enemigues.Sota els penya-segats d'aquesta impressionant fortalesa s'han produït nombrosos episodis de batalles, en les quals els poderosos navilis s'enfrontaven als exèrcits enemics. A la fi del regnat d'Alfons XIII, Espanya va sol · licitar 18 canons de 381 mm de la foneria anglesa Vickers. Dissenyats com a canons navals i a falta de vaixells adequats per dur peces de tan gruixut calibre,finalment es van instal · lar als penya-segats de la Fortalesa de la Mola. Amb el seu tub de 17,60 metres de llarg i 88 tones de pes, poden girar 270 º. La potència d'aquests canons els permetia assolir el seu objectiu a uns 35 km de distància i eren capaços de perforar un cuirassat amb un blindatge de 36 cm. d'acer a una distància de 23 km. Per sort, Menorca mai va ser atacada i només es van disparar els canons en maniobres de pràctiques, l'última el 1991.

Les visites a ambdues fortificacions són altament recomanables, sobretot les sessions nocturnes, que al Castell de Sant Felip proposen un retorn al passat recorrent les galeries subterrànies amb il · luminació a base de torxes i actors uniformats de l'època. A més, podran presenciar el tret d'un canó del s. XVIII i un antic mosquet.

A més d'aquestes 2 fortificacions, cal destacar les següents:

• Fort Malborough: construït pels anglesos entre 1710 i 1726, per defensar el flanc sud del Port de Maó. El seu nom homenatja el general Sir John Churchill, duc de Malborough. Està excavat sota el nivell del terreny, de manera que es presenta molt dissimulat en el paisatge. Les seves històriques parets ens permeten conèixer múltiples detalls de la vida en els àmbits civil i militar en l'època en què el fort es va mantenir actiu.
• Museu Militar de Menorca: Ubicat a la Caserna Calacorp a Es Castell, aixecat el 1771 pels anglesos i que actualment exposa, en 11 de les seves sales, els moments més destacats de la història militar de Menorca. També podran veure antics canons del s. XVI al XX així com una sala dedicada a la direcció de tir Vickers dels canons 381 mm. de la Mola.

L'illa del Rei

Cap a la meitat del Port de Maó, aproximadament a mig camí de la boca del Port i de la Colàrsega, es troba l'Illa del Rei, anomenada així ja que l'any 1287 va ser la primera terra que el rei Alfons III va trepitjar durant la seva campanya per conquerir Menorca des dels musulmans. Abans l'illa rebia el nom de la 'Illa dels Conills'.

L'illa té una extensió aproximada de 41.177 m2 i té forma triangular, està dotada de dos embarcadors, un al nord i altre al sud, sent aquest últim més utilitzat per la seva proximitat a la Cala Fontanillas, a Es Castell. L'illa està ocupada per l'antic hospital militar situat a la zona est, un recinte tancat que envolta i protegeix les restes de la Basílica (s. VI).

Durant el s. XVIII, poc després de posseir el seu tron, el primer Governador Britànic va expropiar l'Illa dels seus amos amb la intenció de construir un hospital per als mariners. Sota l'ordre de John Jennings, de la Flota Mediterrània Anglesa, el 1711 va ser construït un espaiós hospital i segons diversos arxius, romandre com una institució activa els 60 anys següents fins que fos substituït durant la 2 ª ocupació anglesa per un edifici més nou, similar a l'Hospital de Chelsea a Londres.

El 30 d'octubre de 1771, durant l'època del Governador Moystins, es va col.locar la 1a pedra. Aquest acte va ser commemorat amb una placa de bronze, la qual va ser trobada accidentalment el 1906 durant tasques de restauració, encara avui dia la podem veure a l'illa. Durant aquest període l'hospital va tenir 40 sales per a malalts i necessitats, diferenciant habitacions per al personal mèdic, una farmàcia, una bugaderia, les cuines i banys i 3 fonts d'aigua natural.

L'Illa ha estat força utilitzada, pels Britànics (com a base hospitalària), pels Americans (com a base militar, centre naval i habitacions de costura), pels Francesos en dues ocasions (com a base de carbó natural i com a hospital durant les guerres Africanes). Després de diferents usos, l'illa a partir de 1843 va recuperar el seu antic paper com a hospital militar, com a base espanyola, la qual es va mantenir gairebé un segle fins a la seva fi i transmissió el 1964, tancant les portes i va ser quan malauradament va haver diversos robatoris i actes de vandalisme a l'illa.

El 1979, l'illa va ser declarada Monument Artístic i Històric Nacional amb una menció arqueològica especial a la capella i els seus edificis adjacents.

Després de diversos plans per construir un casino (Richard Branson) i d'un japonès per construir un hotel de 5 estrelles, l'illa va començar a veure els seus primers treballs de restauració i neteja l'any 2004, no organitzat pel Govern, sinó per un grup local de voluntaris que treballen setmana rere setmana per poder millorar les instal · lacions de l'Illa.

L'estiu del 2008, l'illa va viure la 1 ª visita privada del rei Joan Carles, qui va visitar el treball del grup de col · laboradors de 'Amics de l'Illa'.

La visita guiada tots els diumenges de l'any, a les 8:30 h. des del moll de Fontanillas a Es Castell (sempre que les condicions meteorològiques ho permetin), el retorn és a les 11:00 h.